Recordem aquell dia, aquell passat agredolç, llunyà i ple de records. Ens obrireu casa, cor i ànima. Ens obrireu els ulls, la ment, i ens tancareu l’enyorança. No ens demanàreu res. Res a canvi. Ara, som part d’una taca negra on de manera gens voluntària, acabeu acudint a ella, sense saber que d’un malson es tractaria. Vos assegurem, que ells no ens representen. La taca no forma part de nosaltres, ni nosaltres d’ella. Ells no saben el que realment vol dir estimar, lluitar, i ser lliures. Sense distinció de cap tipus, de cap nom, cap història ni cap somriure. Ells no ens representen i farem perquè tu, jo, vosaltres i nosaltres, trobem un lloc allunyat de la seua ràbia, la seua pena, però aprop d’aquesta, la nostra llar compartida. La nostra terra estimada. Avui, demà i tots els dies que ens queden per llaurar, serem en col·lectivitat, un crit esperançador, amb regustos esgarradors, testimonis turbulents i cants, de prosperitat. En nom, de totes vosaltres: siguem totes, un nosaltres.

Anem a parlar en serietat, Vivim en un estat de lladres de guant blanc i de pirates indultats. Mentre la fam va augmentant, Es riuen en la nostra puta cara però els continuem votant. Sona la pandereta al congrés dels diputats Senyores i senyors, el circ arriba a la ciutat. Tenim equilibristes legals, lleons domesticats, Il·lusionistes que fan aparéixer el capital. Grans exploradors intercontinentals, han estat en Suïssa, les Maldives, Gibraltar i Panamà. Per últim, però no menys important, La senyora feudal ha portat aldeans ací per a mostrar i punt. La pressió va augmentant, ens posen la mordassa a la boca i es pensen que ens faran callar, pues això mai! Abans morir-me que no criticar, Pensament cívic, l’única via d’avanç social. Eixirem tots als carrers per a cridar ja està bé, I cridarem tota la nit fins que els estels es caiguen, I tallarem els fils de les titelles del poder, Ja bufen nous vents. Juguen al monopoli amb les nostres vides, Ja pugen les apostes, poc a poc cauen les fitxes, La roda gira, el rei mata un altre peó, I al final són els pobres els que perden les partides. Ja no es conformen amb furtar-te els diners, Et furten la dignitat, la casa, l’esperança i l’aliment, Una palmadeta i al carrer, tu dorms en el cartó, jo sope caviar amb el president. Els pirates d’ara porten tratge i corbata, Canviat les antigues galeres per cotxes de gama alta, El maletí per l’espasa, i ja no beuen ron ara beuen Moët de l’últim viatge a França. L’educació comença a estar feta un merder, Es veu que saben que un poble ignorant no s’alça, Les batalles es guanyen amb la ploma i el paper Però quan no ens queden opcions, gastarem l’espasa! Eixirem tots als carrers per a cridar ja està bé, I cridarem tota la nit fins que els estels es caiguen, I tallarem els fils de les titelles del poder, Ja bufen nous vents de revolució.

La una al rellotge i al televisor, Hi ha un fum de notícies que parlen d'un clamor. So de cassoles i bordons. Rojos amb estreles pintades en draps, Que sols saben que dir que democràcia i llibertat. I ara els cabrons volen votar. Flors de noves primaveres Que algú haurà de segar. A veure ara qui encén banderes Quan ens vegen passar, Que som el braç, I el puny d'una caverna, Que no pots qüestionar. Jo vull ser d'eixos serrils. Pegar amb la porra i després ser un sant. Pilotes de goma, llandes de gas, eixir amb el rover a patrullar. Que tremolen les rastes, I que volen les hòsties. Democràcia és la meua opinió. Preparem la invasió. La una al rellotge i al televisor, No hi ha ningú que diga que ha sigut un error. És la victòria del terror. Mentrestant els mitjans internacionals, Mostren en portada la força irracional. Vergonya a nivell estatal.

El meu barri ja no és el que era, Ahir va caure la mesquita hui diuen que han mort la carnissera, I la veïna ha quedat cega, S'han esfumat tots aquells somnis que un dia en prometia la primavera. Busques refugi mentre sents caure Les bombes sonen sordes, cruixen els arbres. S'esgarren els sòls d'alquitrà les parets cauen, I ara és un forat el parc aquell on de menuts jugàvem. És un “malsomni” del que no puc despertar, Un altre joc al qual jo mai no vaig triar jugar, Un desafiament que no vaig acceptar. No sé per què pareix que sempre plou sobre banyat. Bombes aleatòries cauen sobre els innocents, Dime quina culpa tinc jo d'haver nascut a l'orient. Açò no és guerra, és extermini. El terrorisme occidental és mut i el meu país demana auxili. Sonen els trons en esta nit sense tempesta, M'han furtat el futur i note que m'engabie en la pobresa, S'escapen les opcions, m'atrapa la tristesa, És sols un dia més, un dia més que em pesa. Ansie una vida normal, desconnectar, Però viure en este puto infern no em deixa oblidar, La vista al front, perquè a terra tot és fang, Isc de casa amb el permís d’eixa bala, que té el meu nom gravat. Ratatatatatata a eixos madafakas ja! Esta metralleta verbal la nostra arma, El karma un dia vos explotarà en la cara i voreu recompensada esta cabronà macabra. Aparta! No tinc plata, ni falta. L’únic que vull és fer fora de ma casa tanta rata. Que la tranquil·litat hauria de ser barata Però ens ix ben cara, perquè occident vos empara. I és normal, cansats de tant de mal, Terrorisme occidental, malalts del capital, Que l’únic que demanem és viure, somriure, reescriure este llibre negre tornar a ser lliures. You feel me?… I cada bala disparada, I cada explosió que ha tronat, És una flor a una tomba, és un amic que no ha tornat. Tantes vides que hem destrossat. I cada escola rebentada, I cada llibreta cremà, És una infància trencada, és un futur que els hem furtat. Tantes vides que hem destrossat.

Passaport, maleta i un bes a la galta. Recordant amb pena el que sempre et van dir: “Tu fes feina i clava els colzes xic i seràs algú de profit”, Però tu el que no sabies és que no anaves a ser-ho ací. I ara aprèn l’idioma i coneix cares noves. Nous costums, nou clima, un aire diferent. Però tu vés a quatre potes, vigila, que no t’amanyen la partida, Mentre penses en la frase que ara es repeteix cada dia. Allà on es porte el vent, Allà on es porte el vent, Allà on es porte el vent, Allà on es porte el vent, Allà on es porte el vent, Allà on es porte el vent, Perquè les hores sempre són més llargues si estàs lluny de casa. Tornaràs, al lloc on tot és terra cremada, Allà on els punys es solien alçar, es sent un crit que s’apaga. Escoltaràs, una cançó protesta que és silenciada, On les muntanyes solien lluitar. I ara ixen aquells que ho tracten de viatge. Que no te’n vas que et tiren que és molt diferent. Però tu vés a quatre potes, vigila, que no t’amanyen la partida, Mentre penses en la frase que es repeteix cada dia.

Passar les nits en vela al cel mirant, Pensant si hi ha “algo” més enllà, De la tristesa el patiment la soledat. Mentre el teu fill s’està morint de fam, La teua major ambició és una casa “enderrocà”, molt al teu pesar, notes que has d’emigrar. Deixar ta casa el teu món i abandonar-ho ja, L’economia t’asfixia i no pots respirar. I penses si algun dia tornaràs, A veure aquelles cares d’amistat, Ara que ja les has deixat t’envaeixen els records de la teua ciutat. I penses si algun dia més veuràs, sortir el Sol damunt del teu cap, Ara que estàs en mig la mar t’envaeix el sentiment de la soledat. Punxes afilades que et volen parar, I pilotes de goma que tinyen la mar, La teua pell conta el que tu no vols contar. És un mes d’”anà” i un dia de “tornà”, Com a criminals se vos ha tractat, Però no et rendeixes i ho tornes a intentar. Deixar ta casa el teu món i abandonar-ho ja, L’economia t’asfixia i no pots respirar.

Trenquem l’escena, som la ràbia i som la pena, Som les cassalles de les nits de borratxera Som les hores perdudes que no et paguen de la feina, Som les mans del xiquet taiwanés explotat per l’empresa. Som una patera massa plena, La por en els ulls del refugiat al que vigila la costera, Som la humanitat que falta a aquesta Europa de la dreta, L’espart que trenca l’esvàstica i una cadena que rebenta. I ara ja és massa la merda, Que cada dia has de tragar, Però eres passiu i penses i ara què, i ara què més em faran? I altres, parlaven, de partir barrots que semblen de cristall. Som els versos d’Hernàndez i de Jara, Som la paraula que talla més que l’espasa Som la bala, disparada pel futur de llibertat, No som violència gratuïta, mirar i no actuar, Som punys en l’aire, que són capaços de tallar el cel Som l’esperança, amb què cantaven La Internacional Som la paraula, que mai no van poder callar Som les roges, les blasfemes, 5 puntes i morat. I ara ja és massa la merda Que cada dia has de tragar Però eres passiu i penses i ara què, i ara què més em faran? I altres, parlaven, de partir barrots que semblen de cristall (TORNADA) Brollen les paraules De les llàgrimes d’uns ulls secs de plorar Fins que s’acaben les forces Perquè no sabem que hi ha no sabem cap on tirar Amb uns ulls secs de plorar.

Estàs tan prop i tan llunyà, El teu temps se t’escapa entre les mans d’un dia a dia ofegant No ets més que un nombre desafortunat, Una realitat que molts s’esforcen per tapar i lluitaràs. Supervivència urbana, la selva de cristall. Estàs dormint i estàs despert, El sol ix cada dia pel mateix costat i penses, Ja està, fins ací he arribat, Sols ets un nombre més en un gràfic pintat i lluitaràs. És un dia més a la selva de cristall. Se t’acaben els moments, Ja no saps a qui resar, El carrer la teua llar, Per menjar has de furtar, Has perdut la identitat, Sols hi ha l’ombra al teu costat, L’únic que no et pot deixar, Un mort més entre el cristall. Estàs tan prop i tan llunyà, Les paraules ressonen en el teu cap com una enfermetat, de la que no, ets pots lliurar, La paciència se t’acaba i vols escapar i lluitaràs. Contra la selva esperant algun dia guanyar.

Estic sol, La llum s’ha apagat i ara el dia és fosc, Les idees fan niu a les branques d’un bosc mort i, La soledat, companya del viatge al més enllà, amb tu fins al final. I vaig a fer, Tot allò que un dia vaig pensar, Les paraules careixen de sentit, Com les gotes dins la mar. I pensaré, En tot allò que un voldria ser, Les esperances moren, Com les fulles de l’hivern. La tristor, Amarga i aspra rissa del passat, La filla dels somnis dels que un dia vam despertar i, La soledat, companya del viatge al més enllà, amb tu fins al final.